Mites Grecs

1.      PROMETEU, EL LLADRE DEL FOC

Els déus tenien la seva llar al cim de l’Olimp prop de les estrelles.  Era un lloc difícil on portaven una vida plaent amb passejos, grans dinars…

Els homes,creats amb argila, a la Terra passaven el dia treballant.  Conreaven els camps i cuidaven del bestiar.  Resaven als deus i els feien ofrenes.  Cremaven la meitat d’un animal i així l’ofrena arribava als déus per mitjà del fum.

Tot anava bé fins que un dia uns homes van discutir per quina part lliurar als déus: els ossos o la carn.

El déu Zeus va dir que la carn era pels déus. Com no havia entesa va dir que Prometeu ho solucionaria perquè era savi i just.

Prometeu era de la raça dels titans i era admirat per tothom.  Preveia el futur i dominava totes les ciències.  Sabia que era més just que els homes es quedessin la carn.  Va idear una trampa per a Zeus. Li va fer triar entre dues piles. Una pila era més atractiva a la vista que l’altra.  Hermes, fill de Zeus, pensava que allò era sospitós perquè Prometeu no mirava als ulls de Zeus.  El déu Zeus no va fer cas dels consells d’ Hermes.

Quan Zeus arriba a l’Olimp descobreix l’enganyifa i es posa furiós.  El cel es va omplir de llamps.  Zeus va robar el foc als homes i van haver de menjar crus els aliments.  La vida a la Terra es va tornar insuportable. 

Prometeu va anar a l’Olimp a robar una estella al foc.  Quan Zeus ho descobreix es va venjar amb més força encara.  Va castigar els homes enviant-los una dona anomenada Pandora. També va fer encadenar a Prometeu a una muntanya del Caucas on un àguila es menjava el seu fetge cada dia.

2.      LA CAPSA DE PANDORA

Un dia Zeus va baixar de l’Olimp per visitar el seu fill Hefest que era ferrer i treballava en una cova molt fosca que semblava l’ infern.  El foc sempre encès donava molta calor.  Hefest estava bé i li agradava fer cadenes pels presos, ferradures de cavall, cascos, espases...  Es refugiava en la feina perquè els altres déus se’n burlaven ja que era coix i lleig.  No rebia cap visita.

Zeus li explica els dos enganys de Prometeu i li demana que l’ajudi a venjar-se creant una dona extremadament bella.  Hefest va modelar una imatge en argila a semblança de la bella Afrodita.  El seu nom seria Pandora i tindria tots els dons imaginables.

Per donar-li vida, Zeus va cridar als quatre vents: el del nord portava fred, el del sud calor, el de l’est penes i alegries i el de l’oest paraules.

Zeus va demanar als déus que li donessin totes les possibles virtuts humanes.  Els déus van anar desfilant i li van donar: dolçor, gràcia, intel·ligència, picardia, habilitat per servir i llaurar la terra, fertilitat... 

Zeus li va regalar a Pandora una capsa d’or i li va fer prometre que no la obriria mai.  Amb el seu alè li donà el do de la curiositat.

Hermes, el missatger dels Déus, la va conduir fins a la Terra i la va deixar davant la casa d’ Epimeteu, germà de Prometeu.  Epimeteu es va enamorar de seguida i Prometeu li aconsellava que no es casés. 

Al començament eren feliços però Pandora sentia molta curiositat per saber què hi havia dins la capseta.  No va poder aguantar més i quan la va obrir van sortir totes les desgràcies.

Hefest havia col·locat d’amagat l’esperança perquè no volia que Pandora morís.

3.      DEUCALIÓ I PIRRA

Quan Pandora va obrir la capsa. La Terra es va convertir en un caos:  els homes lluitaven, Zeus enfadat fulminava les persones amb llamps i el cel va enfosquir.  La violència continuava.  Els homes es comportaven com a feres.  Zeus va dir que inundaria la Terra.  Va ploure durant nou dies i nou nits.  Les aigües serenes dels mars i rius es van tornar braves.  Només va sobreviure un matrimoni: Deucalió i Pirra.

Deucalió era fill del tità Prometeu.  Plorava perquè el seu pare estava encadenat.  Prometeu tenia poders i va avisar-li de les terribles intencions de Zeus.  Li va dir que per salvar-se construís un arca.  Deucalió va seguir les instruccions i se’n va anar amb la seva dona i l’arca plena d’aliments. 

Quan la pluja va cessar les aigües van tornar a la calma. Va atracar l’arca al cim del mont Athos.  No hi havia ningú al món.  Pirra plorava.  Al peu del mont hi havia un temple abandonat en honor a Temis, deessa de la justícia.  Ells resaven. Demanaven que tornés la vida.  La veu de la deessa va ressonà:  “Si voleu repoblar el món, llanceu per  damunt de les vostres espatlles els ossos de la vostra mare.”  Això era perquè dels ossos que llancés Deucalió naixerien homes i dels que llancés Pirra naixerien dones.

Estaven desconcertats perquè no volien fer un sacrilegi però no podien deixar d’obeir a Temis.  De sobte, Deucalió ho va entendre tot.  La mare era la terra.  Si llançaven pedres sortirien homes.  Així va succeir.   Deucalió i Pirra van crear la segona humanitat.

4.      APOL·LO I DAFNE

Els déus com els homes no obliden el seu primer amor.  Apol·lo, déu de la poesia i de l’amor, se’n recordava de Dafne, una nimfa de qui havia estat enamorat de jove.

Apol·lo havia matat la serp Pitó, una bèstia sanguinària que sempre buscava carn.  Matava: ovelles, vaques, pastors...  Els homes van demanar els déus que els alliberessin d’aquell horror.

Apol·lo es va tornar orgullós i va menysprear els altres.  En un bosc es va creuar amb Eros, déu de l’amor, i van discutir.  Eros semblava un nen innocent que volava amb les seves petites ales.  Llançava fletxes al cor de la gent amb un arc diminut.  Apol·lo es va burlar de l’arquet.  Eros li va dir que no menyspreés el poder del seu arc. 

Eros es va venjar d’ Apol·lo amb amor.  Va llançar dues fletxes una d’ or a Apol·lo i una altra de ferro a Dafne.  La fletxa d’or amb punta de diamant servia per enamorar.  La de ferro amb punta de plom provocava rebuig a l’amor.

Apol·lo no podia oblidar la nimfa.  Va deixar les seves obligacions: la caça i el cant.  El seu cor cremava d’amor i només la volia contemplar.  Dafne s’amagava i corria quan el veia. 

Un dia Apol·lo es va declarar però Dafne li va dir que no es volia casar. Va sentir por i va fugir.  Apol·lo corria darrera d’ ella.  Dafne preferia morir que suportar les seves carícies.  Va demanar ajudar al seu pare, el riu Peneu. 

Peneu com altres rius tenia poders.  Per salvar-la, li va treure la bellesa convertint-la en un arbre: un llorer, el primer del món. 

Apol·lo va començar a plorar i a abraçar l’arbre.  Va penjar-hi la seva cítara i l’estoig de fletxes.

Déu va convertir l’arbre en símbol de glòria i va fer que les seves fulles servissin per coronar els generals victoriosos i els grans poetes.