Ars
magna Ramon Llull
Dues figures de l’Ars
magna lul·liana: a l’esquerra la figura S completa amb setze cambres; a la
dreta la figura A simplificada amb nou cambres
© fototeca.cat
Obra
de Ramon Llull, escrita entre el 1305 i el 1308, que fou publicada amb el títol
d’Ars magna generalis ultima ,
versió definitiva de l’art lul·liana que ja havia explicat en diverses obres
anteriors (principalment Art
abreujada d’atrobar veritat , o Art major ).
Les primeres
temptatives d’una art combinatòria es troben ja cap al final delLlibre de contemplació en Déu ,
el qual és una de les obres més exactes de Ramon Llull. La finalitat de l’art
consisteix a proposar un sistema de principis generalíssims, aplicables a totes
les ciències, que serveixi d’ajuda per a cercar la veritat i resoldre així els
diversos problemes científics. Concretament, però, aquesta recerca sistemàtica
de la veritat anava encaminada a la conversió dels musulmans i dels jueus.
L’art lul·liana pot ésser resumida en sis elements característics, dins els
quals els principis absoluts, els principis relatius, els subjectes i les
regles interrogatives són simbolitzats amb lletres: primer, els principis absoluts o conceptes
transcendentals són: B( Bo ),
C( Gran ), D( durada ), E (poderós ), F ( intel·lectual [ intencional ]), G ( voluntarietat ), H ( virtut, fonament de la unió dels altres
principis ), I ( veritable ),
K ( perfectiu, equivalent a
gloriós ). En l' Ars
magna primitiva, Llull admet d’altres principis absoluts, que no
considera en la versió definitiva. Dedueix aquests principis de l’ésser finit,
però són aplicats, fent abstracció de la finitud, a Déu com els seus atributs,
puix que Déu és el creador del finit. En Déu, però, a diferència de les
criatures, els atributs coincideixen entre ells, perquè Ell és absolutament
simple i infinit. Els principis absoluts són en Déu dignitats (axiomes)metafísiques i en el finit principis metafísics . Segon,
els principis correlatius són
els que constitueixen tota essència en si juntament amb llurs accions, és a
dir, tota essència és alhora subjecte d' activitat i subjecte d' actuabilitat i exigeix una actuaciómútua entre ells. Aquestes correlacions, segons Llull,
són aplicables a Déu (una Essència en tres persones) i a les criatures, i per
això constitueixen el fonament del dinamisme del sistema lul·lià. Tercer, els principis relatius , els quals
expressen totes les relacions objectives possibles, són: B ( diferència ), C ( concordança ), D (contrarietat ), E ( principi ), F ( mitjà ), G ( fi ), H ( majoritat ), I ( igualtat ), K ( minoritat). Aquesta classificació
corregeix la doctrina aristotèlica de les relacions. Quart, elssubjectes són una classificació
dels objectes de coneixement B ( Déu ),
C ( cel ), D (Àngel ), E ( Home ), F ([ potència ] imaginativa ), G ([ potència ] sensitiva ), H ([potència ] vegetativa ), I ( elemental ), K ( instrument [ comprèn la cultura humana ]).
Cinquè, les regles interrogatives són: B ( si existeix? ), C ( què és? ), D ( de
què és? ), E ( per
què? ), F ( quant? ),
G ( qual? ), H ( quan? ), I ( on? ), K ( com? o amb quina ajuda? ). Sisè, la combinatòria : totes les lletres
de la B a la K i, a més, la A, que significa ens , es relacionen entre elles, amb tots els significats
explicats als apartats anteriors, i en combinar-se formen les figures. Per
exemple, la figura A és constituïda pels principis absoluts, i la figura T pels
principis relatius (figura), (A), (T), (S), (V), (X), (Y), (Z).
